David Gàlvez Casellas
Expressions contradictòries (1)
L’altre dia, tancàvem l’article “¿Paraules contradictòries?” amenaçant amb una seqüela: un text en què es parlés principalment d’oxímorons. Sense cap mena de pudor, en l’article aquell m’empescava una classificació sui generis: expressions d’ús quotidià (“realitat virtual”), de tipus humorístic (“intel·ligència militar”) i poètiques (“llum negra”). Avui us posaré, sobretot, exemples de les dues darreres categories, malgrat que de ben segur se’n podrien trobar moltes més.
Sense anar més lluny, hi ha qui em dirà que l’exemple poètic que he emprat —la llum negra— realment existeix, que de poesia res de res, que aquí estem parlant de ciència. Hi ha bombetes de llum negra, sens dubte. El que passa és que sovint una idea poètica —literària o filosòfica, digueu-ne com vulgueu— suposadament inexistent fins llavors, acaba imposant-se amb els anys, acaba guanyant pes com a possibilitat fins a materialitzar-se en el món dels objectes. Per continuar amb l’exemple que tenim encetat, Rodrigo Cota de Maguaque ja va dir allò de “Vista ciega, luz oscura, / gloria triste, vida muerta”. També Jorge Luís Borges escrivia a “El zahir”, il·lustrant el trop del qual estem parlant: “En la figura que se llama oxímoron, se aplica a una palabra un epíteto que parece contradecirla; así los gnósticos hablaron de una luz oscura; los alquimistas, de un sol negro”. La imatge mental o virtualitat va precedir en aquest cas la realitat física, si voleu.
La paraula oxímoron, un hel·lenisme suposadament forjat al segle XVIII, conté dos lexemes: oxýs (“agut, punxent, ocurrent”) i morós (“avorrit, estúpid”). La paraula oxímoron és, per tant, un exemple perfecte d’allò que defineix: un altre oxímoron, exactament un aparellament d’una idea enginyosa i una de pocasolta, una estupidesa ocurrent. En les llistes que trobareu a continuació, hi ha paraules compostes o expressions —generalment de dues paraules— en les quals un mot s’oposa al sentit de l’altre, creant paradoxes lògiques o contradiccions de termes.
En l’àmbit literari, i obviant els exemples que ja hem citat, tindríem expressions com: “un silence assourdissant” (Albert Camus), "and faith unfaithful kept him falsely true” (Alfred Tennyson, per partida doble), “es hielo abrasador, es fuego helado” (Francisco de Quevedo), “la clarté sombre des réverbères” (Charles Baudelaire), “giusto è morire per ingiusta causa” (Eugenio Montale), “és quan dormo que hi veig clar” (J.V. Foix) o “cette cruelle joie” (Jean Racine).
Com a recurs humorístic, podríem usar les fórmules que segueixen, algunes sentides i altres inventades: “separació amistosa”, “cultura estatunidenca”, “èxit estrepitós”, “amor lliure”, “ètica empresarial”, “cuina anglesa”, “art modern”, “integritat periodística”, “medicina homeopàtica”, “cervesa sense alcohol”, “infal·libilitat papal”, “menjar d’avió”, “música contemporània”, “Club dels Solitaris”, “advocat honest” (o la variant “polític honest”), “art taurí”, “servei postal”, “Duaners Sense Fronteres”, “seguretat informàtica”, “estudiant universitari”, “feliçment casats”, “Biblioteca Bush”, “futbolista intel·ligent”, “ignorància enciclopèdica”, “sentit comú”, “calba frondosa”, “immaculada concepció”, “líder anarquista”, “crítica constructiva”, “bon perdedor”, “educació religiosa”, “eficàcia funcionarial”, “vacances familiars” o “televisió educativa”.
El recurs, però, ha estat emprat arreu: en títols de llibres com Historia de la eternidad, en articles com “Destresa sinistra”, en crits de guerra com “¡Viva la muerte!” (el dels falangistes a la guerra civil espanyola), en la macabra sentencia clavada a l’entrada dels camps de concentració i extermini nazis “Arbeit macht frei” (“el treball allibera”) o en títols de pel·lícules com Eyes wide shut (traduïble com “Ulls closos de bat a bat”) o Back to the future (“Retorn al futur”).
En un article de 1993 al suplement de cultura de l’Avui (“Una vaixella a l’altell”), Màrius Serra parlava d’un guardó instituït als Estats Units en el qual es premien les millors manifestacions contradictòries fetes per personatges públics. Cita tres declaracions d’aquesta mena. Una d’Arafat, quan va declarar “nosaltres no volem destruir ningú; és precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang". Una de Figuereido, el 1979, just després de ser elegit president del Brasil: “la meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s’hi oposi serà empresonat i destruït". I, finalment, una de Carter, quan qualificà “d’èxit incomplet” el fracassat intent militar de rescatar els ostatges estatunidencs a l’Iran. En aquest mateix escrit, Serra comenta els noms oximorònics de dues companyies catalanes: una botiga de queviures de Calafell que es deia Mini súper i una empresa de Sant Just Desvern anomenada Unión de disolventes, S.A.
I sí, ho heu deduït correctament: el número 1 escrit entre parèntesi al final del títol del present article implica que tard o d’hora sobrevindrà una segona part en la qual voldria parlar-vos dels oxímorons que utilitzem en el dia a dia i que, molt sovint, ja no percebem. Ja sabeu, del tipus “silenci eloqüent”, “guerra santa” o “ambició modesta”.
BonDia Andorra, 27 de juny de 2008
A les tres, mort o pres
Diverses casualitats, afegides a més mediacions, van fer que des del Comú de Sant Julià se’ns proposés si volíem una altra fotografia que penjava de feia molts anys en un mur de l’antiga Casa Comuna. Molt amablement, ens van deixar reproduir la foto que ara il·lustra l’El pont d’Aixovall que teniu a les mans.
La crònica de com va anar a parar a la Casa Comuna la fotografia narra per via indirecta tant aspectes de la història recent de la parròquia on es troba el Centre de Formació Professional, com la del país. De fet, ens expliquen que fou l’actual Cap de Govern, Albert Pintat, qui va adquirir i cedir al Comú la còpia en format gairebé monumental. Signa la imatge el fotògraf Ripoll.
No només pensem que la foto és inèdita, sinó que trobem igualment força insòlit l’angle des d’on va ser feta. Per descomptat que el lloc on un dia es va plantar el fotògraf és ara el punt de vista de l’observador, que ens emplaça de la banda d’Aixovall. La imatge, doncs, semblaria una invitació a la gent de l’altra riba a venir cap a nosaltres. Això és precisament el que mirem de fer. Això és ni més ni menys el que voldríem la revista, la gent que la confegim i el Centre de Formació Professional en ple (1): que la gent continuï passant pel pont imaginari que representa la foto, pel pont metafòric —de paper i tinta— de la revista que llegiu, així com pel pont físic que uneix la rotonda d’Aixovall a la resta del país. En resum, foto, pont, revista, Cent re de Formació Professional són una invitació ferma i afectuosa a unir-vos a nosaltres.
(1) Cas que això fos possible, és clar: encara no s’ha demostrat que ni revistes ni centres de formació pensin.
El pont d'Aixovall, núm. 3, juny de 2008 _uacct = "UA-2051198-1"; urchinTracker();Inici de sessió d'usuari
Amb el suport de
