Blocaires del Pirineu

Anar al metge o a l’especialista de torn, com m’ha tocat aquest migdia, representa una inversió de temps considerable. T’has de mentalitzar ja des de l’inici que estàs citat a una hora, però que en realitat no entraràs al despatx fins a una altra. Això es compleix el 99% de les vegades, l’1% restant que no passa així, és a dir que la puntualitat del metge és extrema, és justament el dia que ets tu el qui fa tard. Llei de Murphy.

Aquest migdia he complert amb l’horari pactat telefònicament amb la infermera/secretària i no m’ha tocat més remei que restar a la sala d’espera aproximadament uns tres quarts d’hora. Sóc d’aquells que, amb previsió, ja vaig preparat amb lectures pendents i així el temps passa més ràpid. Una de les lectures pendents quan he arribat a la consulta mèdica era l’entrevista al síndic general, Josep Dallerès, que la companya del Més Andorra, Èlia Orts, publica en l’edició d’aquest dilluns.

Al meu parer, Dallerès està carregat de raó, de cap a peus, en relació al distanciament que hi ha entre la ciutadania d’Andorra i els polítics. Afirma amb tota la raó que ‘la relació polític-ciutadà està basada sobre la confiança’ i que en el moment que aquesta ’se sent traïda’ és quan hi ha aquest distanciament.

El síndic general, en un to molt autocrític cap a la classe política, fa servir paraules com ‘desencantament’ o ‘distanciament’ per definir el que ell copsa quan parla amb la gent del carrer. Com acostuma a fer públicament Dallerès en tant que síndic general, és molt diplomàtic i no carrega els neulers cap a ningú en concret, i cadascú ja ho entendrà com vulgui. A la pregunta de la periodista de qui creu que n’és el responsable de la situació i de l’ambient ‘alterat’ que es viu a Casa de la Vall, respon el síndic: ‘No responsabilitzo ningú, constato’. Una constatació que assenyala amb el dit, això ho afegeixo jo, a tots els polítics asseguts als bancs de la sala de sessions i a les cadires del centre de la sala.

Incapacitat d’entendre el que el poble diu, incapacitat de saber llegir resultats electorals, incapacitat de diàleg, política de tacticisme i vol ras, de qui dia passa any empeny… i cada vegada hi ha més gent que té la sensació de trobar-se dalt d’un vaixell amb les màquines aturades a mercè dels corrents marins. I tan fàcil que seria actuar amb transparència i sentit comú!

El ritme diari poc a poc em va retornant a la realitat després de quinze dies de vacances que han servit de molt. Primer, òbviament, en el terreny familiar on després d’uns mesos de bogeria col·lectiva, entre tasques professionals i recta de final de curs escolar, ens hem retrobat per fi. I segon, no gens menyspreable, per la desconnexió i descompressió, lluny d’ordinadors, de telèfons i, sí haig de confessar-ho, també dels mitjans de comunicació de casa.

Vaig marxar el mateix dia que fèiem públic el comunicat del naixement de l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA) i que vaig penjar en aquest mateix bloc. No he amagat com de content i orgullós m’he sentit per haver arribat fins aquí: tenim uns estatuts presentats a Govern i tenim una gestora que ja treballa per acabar el procés constituent amb la convocatòria d’una assemblea a la tardor.

Ha costat molt assolir aquesta fita. Crec que devíem ser l’únic col·lectiu professional que no tenia cap organisme que ens agrupés a tots, i això en un país com el nostre amb una forta capacitat associativa de la societat civil no acabava d’encaixar.

Després de molts anys i de diversos intents fallits ha estat possible. S’ha deixat de costat les legítimes rivalitats entre els companys treballadors de diferents empreses de la comunicació i s’ha buscat el punt d’unió, que no és altre que la defensa del dret a la llibertat d’expressió i vetllar per l’ètica professional.

I per què ara sí i fa quinze anys no? Doncs segurament perquè ara es donen els condicionants. D’una banda l’immens treball fet per les persones que ho hem intentat al llarg de tots aquests anys una i altra vegada no ha caigut en sac foradat, sinó que ha facilitat molta de la feina perquè ara quallés la creació de l’APCA. I de l’altra perquè estem vivint a Andorra un moment únic on la rotació dels professionals és segurament de les més baixes en la història de la comunicació al país. Els temps de crisi hi deuen ajudar, però hi ha una gran fidelització que mai s’havia vist i les plantilles de les diferents empreses es mantenen més o menys estables. I una tercera raó, que no sé si és compartida, que hem sabut aparcar els egos que acostumem a tenir (‘firmitis’ em deia una companya d’un altre mitjà) per treballar pel bé comú de la nostra professió. I no deixo de banda que, a part de professionals en actiu en els diferents mitjans de comunicació del país, també hi són presents periodistes que ara no estan en actiu o que formen part de gabinets de comunicació empresarials o institucionals.

Crec, doncs, que iniciem un camí que ha de ser de no retorn, que tindrà els seus alts i baixos, els seus moments de glòria i els de decepció, on els seus actors aniran canviant, però l’eina ja estarà creada.