Núria Tomàs
Avui, gel
Em llevo a quarts de vuit. El termòmetre marca -7ºC. Truca l'Anna, l'acompanyant de l'autocar. Em diu que en Pasqual no pot pujar, la carretera fins a Calbinyà és gèlida. Així que els nens poden dormir una mica més i ja els baixaré jo a l'escola i l'Insti. A Barcelona, escoles que tanquen! El Quim està que trina!!! Els meus pares són a Caldes de Malavella. Pobres, estan colgats de veritat allà! A la ràdio, com ahir, avui toca explicar anècdotes dels oients. Quina mandra... En Basté en fa un sunami d'una escopinada. Ahir, la Pilar Rahola ja li va fotre bronca per això, amb raó. Li deia que si havia de descriure cada volva que queia durant el dia no faria res més. I no va fer res més, ni ell ni ningú més de l'emissora. Es creuen que són els salvadors de Catalunya, ho ha deixat anar més d'un cop, que gràcies a ells... La veritat és que la Conselleria d'Interior, com ja ens té acostumats, ha brillat per la seva eficàcia.
Només una imatge, la finestra del sostre de l'habitació. No són regalims d'aigua, són de gel. Tota la Seu és així.
Només una imatge, la finestra del sostre de l'habitació. No són regalims d'aigua, són de gel. Tota la Seu és així.
Quin drama!!!
Ostres, quina mandra... No pensava penjar cap foto de la nevada perquè, com molt bé deia la Josefina, sembla que s'acabi el món!!!Però en Francesc Mauri m'ha picat. Ha dit que no ensenyaria cap foto de la nevada al Pirineu perquè això no és notícia. Doncs les penjo jo, què coi.La meva mare m'ha trucat aquest matí preguntant-me si no nevava a la Seu perquè ningú trucava a la ràdio explicant-ho. Jo li he dit que no truca ningú perquè tampoc ho creuen important. Si cada cop que neva al Pirineu es fes la volada informativa que s'ha fet avui, aniríem bé...Aquí dalt no sé quants centímetres de neu devem tenir, uns 30 cm a la Seu, potser? Cap amunt arriben al voltant dels 50. Avui no hi ha hagut transport escolar, he portat els nens al cole amb cotxe, així han pogut dormir una miqueta més. El Quim estava enfadat perquè a molts punts de Catalunya han tancat els Instituts i els escoles i aquí la Seu no tanquen ni que caiguin bombes!!! De fet, només ha tingut tres classes perquè alguns profes no han pogut arribar.Durant el matí, les coses s'han complicat una mica a les carreteres dels voltants: la carretera de Puigcerdà, la que puja a Andorra, la que baixa cap a Ponts, el Cantó... Algunes d'aquestes es podia circular amb cadenes però no estaven tallades. Pels carrers de la Seu es podia circular bé i cap a casa nostra també perquè la màquina llevaneus s'ha fet un fart de pujar i baixar.Ara, el caos de Barcelona és espectacular!! No funcionen els trens, ni els autobusos, les rondes col·lapsades... El nus de la Trinitat amb cadenes? La meva germana m'ha dit que hi havia uns dos ditets de neu i amb prou feines qualla, hi viu al costat. La part alta ha sucat una mica més. Els cotxes s'han creuat als carrers i ja tenim tothom atrapat. Per què no han anat a buscar els nens amb metro, ells que poden, enlloc d'agafar el cotxe? Això passa sempre que hi ha alguna petita incidència a la zona escolar de Sarrià. Per cert, com és que no poden circular si les mamàs aquelles sempre van a buscar els nens amb els seus super 4x4?Mare meva, ni ràdio, ni tele, ni res. Tothom parla del mateix. Avui toca mamar nevada. Nevada a Catalunya. Com ha dit en Francesc Mauri, el que passi al Pirineu avui no interessa.
"Mi celda era el desierto"
Avui, el diari espanyol El País publica una entrevista al botànic francès Pierrre Camatte (llegiu aquí), alliberat per Al Qaeda fa uns dies. El titular:"Mi celda era el desierto"Pierre Camatte, el rehén francés de Al Qaeda, narra en EL PAÍS sus miedos y las privaciones que sufrió durante tres meses de cautiverio en el norte de Mali. Su relato permite hacerse una idea de cómo sobreviven en la zona los tres españoles secuestrados el pasado noviembre
El testimoni ens pot compungir més o menys, el diari ha aconseguit una exclusiva que li pot fer vendre molts diaris. Periodisme sense fronteres i, també, sense escrúpols.Sí, sense escrúpols, perquè jo he intentat ficar-me a la pell dels altres. No d'aquest home que explica les seves desgràcies, ni a la pell dels tres cooperants que encara resten segrestats a Mali. Jo em fico a la pell dels familiars, amics i companys dels tres hostatges. Aquesta gent porten més de tres mesos immersos en l'angoixa de la incertesa de quin es l'estat de les tres persones segrestades. Segur que no dormen pensant si encara seran vius, si els alliberaran, si els mataran, si estan bé, si no estan bé, si pateixen, si passen por, si els maltracten... Intento pensar que un d'aquests segrestats fos el meu germà o el meu amic o el meu fill... i se m'entelen els ulls. El patiment i el neguit han de ser molt grossos. Però una cosa és imaginar-t'ho, no voler creure-t'ho, pensar que estaran bé, que els donen de menjar i veure, que els tracten correctament dins els marc de la situació en la que es troben. L'altra és que algú que fa pocs dies passava el mateix tràngol t'expliqui què va passar ell i, per tant, molt probablement, ho estaran passant les persones que t'estimes. I no t'explica, precisament, contes de fades, no.Cruel, molt cruel, és el que ha fet el diari El País. "Su relato permite hacerse una idea de cómo sobreviven en la zona los tres españoles secuestrados el pasado mes de noviembre". No el feia un diari tan sensacionalista, pensava que era més seriós i respectuós. No sé si publicar aquesta entrevista en aquests moments entra dins del codi ètic dels periodistes, la notícia per sobre de tot. Per a mi, l'ètica l'han guardat dins d'un calaix. El sensacionalisme de la notícia ben bé ho valia, no? Però crec que primer són les persones, persones que pateixen per la sort que poden córrer els seus familiars i amics. I aquesta entrevista no deu haver fet res més que agreujar aquest patiment.Gran diari, El País.
El testimoni ens pot compungir més o menys, el diari ha aconseguit una exclusiva que li pot fer vendre molts diaris. Periodisme sense fronteres i, també, sense escrúpols.Sí, sense escrúpols, perquè jo he intentat ficar-me a la pell dels altres. No d'aquest home que explica les seves desgràcies, ni a la pell dels tres cooperants que encara resten segrestats a Mali. Jo em fico a la pell dels familiars, amics i companys dels tres hostatges. Aquesta gent porten més de tres mesos immersos en l'angoixa de la incertesa de quin es l'estat de les tres persones segrestades. Segur que no dormen pensant si encara seran vius, si els alliberaran, si els mataran, si estan bé, si no estan bé, si pateixen, si passen por, si els maltracten... Intento pensar que un d'aquests segrestats fos el meu germà o el meu amic o el meu fill... i se m'entelen els ulls. El patiment i el neguit han de ser molt grossos. Però una cosa és imaginar-t'ho, no voler creure-t'ho, pensar que estaran bé, que els donen de menjar i veure, que els tracten correctament dins els marc de la situació en la que es troben. L'altra és que algú que fa pocs dies passava el mateix tràngol t'expliqui què va passar ell i, per tant, molt probablement, ho estaran passant les persones que t'estimes. I no t'explica, precisament, contes de fades, no.Cruel, molt cruel, és el que ha fet el diari El País. "Su relato permite hacerse una idea de cómo sobreviven en la zona los tres españoles secuestrados el pasado mes de noviembre". No el feia un diari tan sensacionalista, pensava que era més seriós i respectuós. No sé si publicar aquesta entrevista en aquests moments entra dins del codi ètic dels periodistes, la notícia per sobre de tot. Per a mi, l'ètica l'han guardat dins d'un calaix. El sensacionalisme de la notícia ben bé ho valia, no? Però crec que primer són les persones, persones que pateixen per la sort que poden córrer els seus familiars i amics. I aquesta entrevista no deu haver fet res més que agreujar aquest patiment.Gran diari, El País.
La Mare Natura ens posa a ratlla.
Últimament, la Mare Natura està una mica emprenyada. Ara, no m'estranya, amb totes les "putades" que li estem fent... Aquests dies sento per tots els mitjans que què li passa a la Terra, tot són catàstrofes, potser és el canvi climàtic, potser la contaminació...Però no crec pas que vagi per aquí la cosa. Com molt bé diu la dita Si no vols pols, no vagis a l'era. Terratrèmols n'hi ha hagut tota la vida, i onades al mar, i allaus, i esllavissades, i riuades... Però si ens creiem més llestos que ningú i volem desafiar la Mare Natura tingueu per cert que, tard o d'hora, ens passarà factura. En poso alguns exemples:
Terratrèmol de Xile o qualsevol lloc amb risc sísmic. Ja ho diuen bé, zona de risc sísmic. Si te'n vas a viure sobre una falla, o en un arxipèl·lag d'illes d'origen volcànic (d'alt risc sísmic), o sota un volcà adormit... Doncs, home, passa el que passa.
Costa oest de França o New Orleans. El mar ha trencat el dic de la costa, és a dir, aquesta mena de paret que fa que l'aigua del mar no arribi fins als seus límits naturals. Si li prens terreny al mar, un dia o altre, el voldrà recuperar. I llavors tot són plors i ràbia.
Uganda. Si vas a viure a un terreny inestable i, a més, talles els arbres que aguanten la terra per fer-ne cultius de poca arrel, doncs el més normal és que la terra cedeixi i et colgui metres i metres sota el fang.
Aquí tampoc ens quedem curts: Rieres convertides en carrers. L'aigua igualment ha de baixar i per alguna cosa es van formar les rieres. Llavors es lamenten que la riera s'emporti els cotxes... Les soterrem? Ja s'ho trobaran...Construccions a la llera d'un riu. Algú recorda o ha sentit a parlar dels aiguats del 62? Barraques i barraques construïdes a la llera del riu Ripoll. I quan el riu va recuperar el cabdal en pocs minuts, desenes de persones van perdre les pertinences i la vida. Aquí en tenim un exemple prou proper, els aiguats del 82.Passejos marítims destrossats per temporals. Blanes, Lloret... Cada any els toca tornar a fer el passeig marítim de nou. Si construeixes el passeig marítim on hi havia la platja, les dunes i la vegetació que paraven les ones del mar, el mateix passeig fa la funció. I au, cada any deixant el mar a parir.Vaixell de creuer "atacat" per les onades. Una onada de 8 m topa contra un vaixell de creuer prop la costa de Begur. Dos morts. I jo em pregunto, com és que va sortir aquest vaixell amb el temporal que hi havia. Suposo que es creia invencible, com la Armada. Si sabessin una mica de història sabrien que l'Armada Invencible no era tan invencible perquè se la van acabar carregant.A Andorra viuen constantment desafiant la natura. Conviuen amb els riscos naturals sense que la població en sigui massa conscient. Construccions en zones d'allaus, baixa l'allau i blocs de cases sencers a terra. Construccions en zones d'esllavissades, el mateix efecte però amb rocs. T'imagines dinant i, de cop i volta, t'entra un roc per la finestra? Construccions en una conca de dejecció que és la zona on va a parar l'aigua de tots els torrents d'una muntanya. Si tots els torrents baixen amb molta força, el riu no dóna a l'abast i inunda tota la plana. També existeix el perill de desbordament de la Valira, l'any passat no les tenien totes però sí han tingut ensurts amb el riu d'Ós o el Runer, pregunteu als de la Duana! I exemples en podríem trobar un munt. Ens creiem molt llestos, anem pel món amb aquesta prepotència i supèrbia. Ens creiem els amos de la Terra, que ho podem controlar tot, el que és viu i el que no. Sort que, de tant en tant, la Mare Natura ens recorda que no som ningú.
Terratrèmol de Xile o qualsevol lloc amb risc sísmic. Ja ho diuen bé, zona de risc sísmic. Si te'n vas a viure sobre una falla, o en un arxipèl·lag d'illes d'origen volcànic (d'alt risc sísmic), o sota un volcà adormit... Doncs, home, passa el que passa.
Costa oest de França o New Orleans. El mar ha trencat el dic de la costa, és a dir, aquesta mena de paret que fa que l'aigua del mar no arribi fins als seus límits naturals. Si li prens terreny al mar, un dia o altre, el voldrà recuperar. I llavors tot són plors i ràbia.
Uganda. Si vas a viure a un terreny inestable i, a més, talles els arbres que aguanten la terra per fer-ne cultius de poca arrel, doncs el més normal és que la terra cedeixi i et colgui metres i metres sota el fang.
Aquí tampoc ens quedem curts: Rieres convertides en carrers. L'aigua igualment ha de baixar i per alguna cosa es van formar les rieres. Llavors es lamenten que la riera s'emporti els cotxes... Les soterrem? Ja s'ho trobaran...Construccions a la llera d'un riu. Algú recorda o ha sentit a parlar dels aiguats del 62? Barraques i barraques construïdes a la llera del riu Ripoll. I quan el riu va recuperar el cabdal en pocs minuts, desenes de persones van perdre les pertinences i la vida. Aquí en tenim un exemple prou proper, els aiguats del 82.Passejos marítims destrossats per temporals. Blanes, Lloret... Cada any els toca tornar a fer el passeig marítim de nou. Si construeixes el passeig marítim on hi havia la platja, les dunes i la vegetació que paraven les ones del mar, el mateix passeig fa la funció. I au, cada any deixant el mar a parir.Vaixell de creuer "atacat" per les onades. Una onada de 8 m topa contra un vaixell de creuer prop la costa de Begur. Dos morts. I jo em pregunto, com és que va sortir aquest vaixell amb el temporal que hi havia. Suposo que es creia invencible, com la Armada. Si sabessin una mica de història sabrien que l'Armada Invencible no era tan invencible perquè se la van acabar carregant.A Andorra viuen constantment desafiant la natura. Conviuen amb els riscos naturals sense que la població en sigui massa conscient. Construccions en zones d'allaus, baixa l'allau i blocs de cases sencers a terra. Construccions en zones d'esllavissades, el mateix efecte però amb rocs. T'imagines dinant i, de cop i volta, t'entra un roc per la finestra? Construccions en una conca de dejecció que és la zona on va a parar l'aigua de tots els torrents d'una muntanya. Si tots els torrents baixen amb molta força, el riu no dóna a l'abast i inunda tota la plana. També existeix el perill de desbordament de la Valira, l'any passat no les tenien totes però sí han tingut ensurts amb el riu d'Ós o el Runer, pregunteu als de la Duana! I exemples en podríem trobar un munt. Ens creiem molt llestos, anem pel món amb aquesta prepotència i supèrbia. Ens creiem els amos de la Terra, que ho podem controlar tot, el que és viu i el que no. Sort que, de tant en tant, la Mare Natura ens recorda que no som ningú.
Inici de sessió d'usuari
Amb el suport de
