Blocaires del Pirineu

Fa gloria, tornar de las Franzias, de fer una ponenzia de encargo, tan teunica como la que remato de fer sopre "Os Proyeutos Interreg e a Coltura", ta un seminario de le service des relations transfrontalières du Conseil Général des Pirenèus-Atlantics, con meyo ziento de biarneses de la région Aquitaine, ascuitando e fablando de amistaza e beyer un post tan sentido...

http://zaragozame.com/inde/2009/07/01/las-siete-ninas-de-yesero/

Muitas grazias...

Etiquetas: treballo

(Para Marisancho Menjón)

SOPECHAS

 Las cicatrices del agua

nos miran.

Sospechan que somos culpables

de todas sus heridas.

Marta Navarro García, "Ocho islas y un invierno".

Diumenge 22 de juny, a quarts de vuit del matí i amb un fred que pelava, a la plaça dels Serradells 122 persones es preparaven per començar una travessa pels boscos de l'Obac d'Andorra la Vella: últimes inscripcions, recollida de dorsals, escalfament de la musculatura... A tots ells els esperava una cursa dura però a l'hora atractiva. Aquest any, la travessa de les tres parròquies tenia l'itinerari tan sols per dins la parròquia d'Andorra la Vella. La intenció de la organització és fer-la passar cada any per una de les tres parròquies, a la d'enguany la seguiran Sant Julià de Lòria i Escaldes. Quan algú vol conèixer les muntanyes d'Andorra sovint tria les parròquies altes i descarta, segurament per desconeixement, les parròquies del sud on també es pot gaudir de llocs molt atractius. Andorra la Vella no és només la capital dels Pirineus, la de les compres, també és grans rouredes, boscos de pi roig, pi negre i prats alpins. I així ho varen poder constatar els corredors.

Prat Primer, paradís de marmotes i l'estatge alpí de la parròquia, era el punt culminant de la travessa. A uns 2300 m d'alçada els corredors sabien que ara el camí era de baixada. Les pluges d'aquest últim any han deixat el camí una mica pedregós però ells són molt valents i no tingueren cap dificultat. Al arribar als cortals de la Plana els esperava un control. Aquí, la Neus i la Lurdes els animaven a continuar la cursa pel camí més llarg o a baixar cap el berenador de la Comella. Els que decidien fer el camí difícil havien de tenir molt clar, o no tan clar, que els esperava una altra pujada que no tenia res a envejar a la primera.

El David i el Quim decidiren fer el camí llarg però no s'esperaven que la pujada fos tan bèstia. Tot i així, arribaren al coll sense massa problemes.

A dalt de tot, en Gerard devia veure més d'un arribar amb la llengua fora. A partir d'aquí el camí planejava plàcidament per boscos de pi roig d'una antiguitat considerable. La cosa ja era més fàcil, ara si que, realment, el final de la cursa era a prop. L'últim tram fins als Serradells era pel camí del Serrat blanc, deixant les coníferes enrere i retrobant, altra cop la roureda.

El primer en arribar fou Jordi Magdaleno, el segon Vincent Pinchon i la tercera Montserrat Bergadà. Dels 130 corredors que sortiren del rec de l'Obac .......... feren el recorregut llarg (XXL) mentre que ........... decidiren, per conveniència o per tall horari, realitzar el recorregut més curt (XL).

A les baixades el Quim sempre deixa enrere a son pare i li va treure vuit minuts. De fet, la classificació del Quim no podia ser millor. El número 10 de 83 que acabaren el circuit XXL. Ni ell s'ho creia.

Però la travessa de les tres parròquies també té una vessant més popular i mentre els més valents feien els 16 km amunt i avall, els més menuts amb pares, avis i tiets realitzaven el recorregut familiar: pujada pel camí de la Costa i baixada pel Serrat i el Serrat Blanc. Sortida a les 10 del matí del mateix lloc, el recorregut semblava senzill però no per això menys atractiu. Tres quilòmetres amb algunes sorpreses ja que durant l'itinerari els participants havien de respondre algunes preguntes sobre la fauna, la flora i la geografia de l'entorn. Alguns també aprofitaren per fer fotos de flors i del paisatge.

La gent gran també hi tenia cabuda en aquesta trobada. Gaudir de la fresqueta del rec de l'Obac s'agraïa en un dia calorós de juny, envoltats de roures, avellaners, nogueres, cirerers, saücs i horts i unes vistes magnífiques de la vall d'Andorra la Vella i Escaldes. Xino- xano també s'aprofitava per fer fotos de flors fantàstiques.

Enguany es podia participar en un concurs de fotografia floral. La foto premiada serà la portada del tríptic i cartell de la travessa de l'any vinent, a part de tenir la inscripció gratuïta. Els que feien el recorregut llarg podien aprofitar l'esplendor dels prats alpins i els boscos de coníferes, res a envejar a la flora de Sorteny o Incles. El recorregut familiar tampoc es quedava curt en varietat: gerani de bosc, estepa de muntanya, marcòlic vermell, maduixeres, campànules...

Jo, a part de fer les fotos de la gent que participava a la caminada familiar, em vaig dedicar a fotografiar algunes de les flors que trobava pel camí, com aquest marcòlic vermell o l'epil·lobi. Per cert, aquí és on vaig trobar el primer cep de la temporada, aquell cep corcat, dels que no hi ha a l'Empordà...

Epil·lobi

Pugessin a Prat Primer, fessin el camí de la Costa o resseguissin el rec de l'Obac tots els participants tenien una cosa en comú: a part d'estimar la muntanya tots s'havien guanyat un banyet a la piscina dels Serradells i després una amanida, un bon plat d'arròs de muntanya i un gelat. Al acabar, sorteig de tot tipus de regals pels participants.

A l'hora de dinar vam seure amb l'Eva i els seus nens i la Pilar i la seva filla, gent que ara que no sóc a l'escola veig de tant en tant.

A l'entrega de premis la Laia també és una habitual del sortejos. Acostuma a ser la que treu els números de la bossa i també acostuma a treure el seu número!! Aquest any, un val de descompte en una botiga d'esports.

Si us ha agradat això de les curses i travesses de muntanya i voleu repetir no heu d'esperar pas l'any vinent, quasi cada cap de setmana podeu trobar alguna coseta per Andorra o els països del costat. Recordeu dues dates importants: 12 de juliol, la travessa d'Encamp i 2 d'agost la travessa de la Massana i Ordino. No hi ha excusa!!

Si pitjeu a sobre de la imatge reproduireu el vídeo en gran

Hi ha vegades que em resisteixo a escriure sobre algun fet o alguna persona perquè sé que em guanyaré antipaties i/o enemistats i això, poc o molt, no agrada a ningú. I encara menys a algú com jo, a qui afecten massa les crítiques encara que vinguin de gent de qui no hauria de fer gens ni mica de cas. Però bé, amb els anys ens anem endurint de mica en mica, o això és el que m’agrada pensar que faig.

Avui em saltaré aquesta norma d’autocensura que em poso tot sovint. Està força estesa la pràctica que quan algú d’una altra professió t’ataca o et critica per com exerceixes tu la teva, la teva resposta immediata sigui del tipus: “No ets ningú per dir com he de fer la meva feina”, o bé: “A mi no m’has de dir com he de fer la meva feina”, o bé: “Qui ets tu per dir què és un bon periodista? Qui ets tu per dir què és periodisme?”, i altres variacions però totes en el mateix estil; segur que m’enteneu.

És a dir: com que tinc el títol de periodista ja s’ha de donar per fet que tot el que faig segueix els cànons del millor periodisme i no hi ha ningú al món que em pugui retreure que m’equivoqui mai en res, perquè jo sóc periodista i aquest que m’ataca no ho és.

Això és el que ha fet novament el Marcel·lí Pascual del Viure als Pirineus. Jo no em posaré en els criteris periodístics que fa servir, i més concretament en els que ha fet servir en la notícia de la creació de la delegació de Reagrupament a l’Alt Urgell. I no ho faré per dos motius: perquè ja ho ha fet, i molt bé, el Marc, i perquè em vull estalviar haver-me de tornar a sentir que em crec la millor periodista del món, quan ja he dit moltes vegades aquí mateix que de periodista només en tinc el títol, perquè reconec que el que faig, tot i que ho intento fer amb la màxima honestedat, no és periodisme en el significat formal, i potser romàntic, de la paraula. Però és cert que a vegades, quan he donat la meva opinió sobre el que jo crec que hauria de ser un bon periodisme, sempre surt algú, anònim això sí, que em retreu el fet de creure’m una superestrella periodista. És l’argument mediocre dels que no tenen arguments.

A la pàgina web del Viure no hi havia tornat a entrar des del desembre. El Marc sap per què i el Marcel·lí s’ho pot imaginar. Professionalment és una decisió que se’m pot retreure i ho accepto, perquè significa que obvio el que diu un mitjà que també informa del territori que jo cobreixo amb Les Mesures. Però ho vaig decidir per motius personals, i algun de professional, després d’haver treballat uns mesos amb el Marcel·lí i de comprovar, entre altres coses, que no tenim la mateixa visió de la nostra feina. El Marc tampoc no hi havia tornat a entrar més, però ahir dimarts, a les estadístiques de visites del nostre bloc n’hi va veure dos de recents que procedien de la pàgina del Viure i ja va sospitar. Per això hi va entrar i jo el vaig seguir.

Evidentment, no entraré aquí en detalls i detallets de la meva experiència professional al costat del Marcel·lí, però em fa posar els pèls de punta llegir el que escriu per defensar-se de les consideracions que li fa una persona que ha estat gairebé deu anys corregint textos de molts periodistes i que, per tant, sap una mica de què va la cosa, no ve d’un món gaire llunyà al del periodisme. Que una persona tingui un títol no implica necessàriament que sigui un bon professional en la seva àrea, em sembla que amb això tothom hi pot estar més o menys d’acord.

Només volia dir una cosa més i així ni m’allargo ni m’embolico en altres consideracions: si a la seva notícia –que no sé per què en dic “seva” si, tot i que la firma amb el nom i cognom sense cap vergonya, és una còpia del que el Marc té escrit una mica més avall en aquesta pàgina– el Marcel·lí no va citar ni la font ni el nom del coordinador de Reagrupament a l’Alt Urgell va ser, n’estic pràcticament segura, per un motiu personal. No sé si això és propi d’un bon professional com ell sí que diu que és.

josefina

La bandera nabatera del Sobrarbe se paseo en Polonia

Font: alifarra és un terme que encara s'utilitza a Vilanova de Banat per parlar d'una festa molt grossa, o un àpat assenyalat.

Exemples: 1) Avui matem el corder i farem una bona alifarra. 2) Estaré tota la nit d'alifarra, ja que és festa major d'Adrall.

Definició: 1. Al DCVB hi trobem l'entrada alifarra, que ens deriva cap a alifara: "Convidada de menjar o beure per celebrar una festa, una bona sort, les acaballes d'una feina col·lectiva o altra feta joiosa, i especialment per un contracte de compra o venda avantatjós; cast. alifara, alboroque. «Vine, demà que faig festa, farem una alifara» (Cerdanya, Solsona)."

2. Al GDLC: alifara: "Berenada, especialment la servida a l'era el darrer dia de batre, en la qual prenien part tots els batedors."

Foto: L'actriu Farrah Fawcett, recentment desapareguda, i amb qui, dissortadament, ja no podrem anar d'alifarra.

Expressions idiomàtiques: Fer l'alifara: afegir combustible a la llar per darrera vegada (Solsona). «Fem l'alifara, i al llit» (Aguiló Dicc.) [DCVB].

Cultura popular: Les alifares es fan principalment per celebrar les acaballes d'una feina col·lectiva o la presa de possessió d'alguna cosa. Al Pla d'Urgell, quan cobreixen una obra sense que hi hagi hagut cap desgràcia, els qui hi han treballat van a celebrar-ho fent una costellada o menjant-se un be, i això és l'alifara. A la Plana de Castelló, en acabar l'agramada, els agramadors fan l'alifara, pagada de l'amo i que sol consistir en una menjada d'arròs, botifarres, olives, bacallà i força vi [...]. A Aragó, en els contractes de compravenda el comprador havia de convidar el venedor a una alifara, la qual tenia força legal, car venia a esser la fórmula per cloure el tracte i fer-lo irrescindible. Quasi totes les escriptures de vendes fetes al monestir de Fitero acaben així: «sunt pacati de precio et aliphala». D'aquesta sobrepaga o ‘darrera tongada del preu’, deu provenir el significat abans comentat alifara com ‘darrera tongada d'alimentació del foc’.

Etimologia: de l'àrab al-fara, segons Eguílaz. Amb tot, aquest origen no és satisfactori per Coromines, a causa de la dificultat d'explicar la i de alifara. Coromines proposa com a probable l'ètim àrab al-daẖála, ‘porció’, ‘entrada’, ‘afegitó’. En realitat, la i de alifara podria provenir de l'analogia d'alimara que sembla demostrar la coincidència d'una de les accepcions d'alifara amb una de les d'alimara.

Nota 1: Sembla que pot existir alguna variant aragonesa d'alifara. L'hem trobada a la pàgina Reserva de palabras:
Gloria Facerias (España)

Sus razones son: Es una palabra que en mi pueblo (en la zona de Aragón fronteriza con Cataluña) se usaba con mucha frecuencia para referirse a una comida abundante con la que se celebraba algún acontecimiento y que no he oído nunca fuera de allí, a pesar de que tanto en el diccionario de castellano (en las versiones de lifara y alifara) como en el de catalán (sólo lifara) están. Normalmente era una palabra que no utilizaba el que organizaba o preparaba la comida sino los que asistian a ella, para ponderarla.Després de les comprovacions, certament, podem confirmar el DCVB també registra lifara com a equivalent d'alifara.

Una miketa de U2, ja estan aki, a punt i alguns privilegiats els veuran en "vivo i directo"!!! enhorabona!Segur que estan de sort i no els fa una tormenta d'estiu de les típiques que ens fa a Berga i voltants en aquesta època, matí sol calorós, tarda trons i pluja aixi que si es traca de fer alguna cosa interessant, ja sabem l'hem de fer al matí, nois!!!

Misia, d'un extrem a l'altra, eh!!! ja sabeu que sóc una mica imprevisible, diferent i extremista, i els meus gustos tant musicals com en relació a altres aspectes de la meva vida són bastant extrems, diferents i peculiars, amb l'edat he après a moderar-los, a no ser tant exalatada, ni tant impulsiva, xo el què no he canviat és les ganes de ser de ´"mires amples", no hi puc fer res, de res, i en algun a ocasió ho he intentat i inevitablement hi he anat tornant, quasibé sense adornar-me'n, lo qual vol dir que SOC AIXÍ!!! per sort o desgràcia dels que m'envolten!

En Bebo Valdés i el Cigala...fantàstica: Làgrimas Negras!! Avui us estic maxacant a música,eh! i a més a quina més estrambòtica...xo per mi són unes de les més emocionants i entranyables, i si pogués encara en colocaría alguna més...xo tampoc cal atabalar al personal amb estil i desquiciar-lo d'aquesta manera tan vil!!!! xo segur que alguna us faria el pes! segur que si! a més és tot conegut, no hi ha res de nou ni desconegut per tant no us ha de sorpendre per res, si més no tant sols són records de dies ja passats, que ens porten a dies millors, o pitjors, sentiments passats i vivències entranyables. M'agraden i per això us ho he volgut fer saber i sentir!!

Una abraçada a tuti!!

annna:))

.